Cluselles

CLUSELLES: CAMÍ DELS 96 ANYS I TREBALLANT

per Jordi Artigas

Enric Cluselles i Albertí, barceloní del Poble Sec, va néixer el 1914; per tant és un dels darrers dibuixants vius de la generació de la República i Guerra Civil que encara treballa en l’actualitat, dedicat sobretot al gravat d’exlibris.

Cluselles ens rep a la seva casa del barri de Ballcarca, un xalet construït el 1952, amb piscina i jardí, des d’on s’albira una fantàstica panoràmica de tota la ciutat de Barcelona. Cluselles és home lacònic i de poques paraules, per tant a més de les dues entrevistes, també filmades, del 19 de febrer i de l’11 de març, m’ajudaré de les dades trobades en algun article i en especial de l’interessant monogràfic que el butlletí de l’Associació Catalana d’Exlibristes li va dedicar el 2009 (1).

Si és de poques paraules, la seva obra en canvi és nombrosa i heterogènica, car Cluselles, que signava els seu dibuixos humorístics com a “Nyerra”, ha estat, a més d’humorista, dissenyador gràfic o grafista, il·lustrador, decorador o dissenyador d’interiors i escultor. Per tant, el seu pseudònim, que en català significa mandra, no fa justícia a la seva extensíssima obra de tot gènere; en tot cas, i usant les contradiccions, es podria dir que Cluselles té mandra de no treballar.

La seva discreció innata ha fet que no hagi estat fins a l’any passat que, amb motiu del seu 95è aniversari, hagi estat redescobert a través d’articles a la premsa i en especial a través de l’obra “El dia revolt”, que ha recollit 42 testimonis del desterrament i de l’exili de la cultura catalana, entre ells el del nostre fins ara quasi desconegut Enric Cluselles. (2)

El nostre dibuixant estigué casat amb Amàlia Casals, que era germana de Mercè Casals, la primera esposa de Pere Calders; això féu que, tant per amistat com per parentiu, les seves relacions amb l’escriptor i dibuixant (que llavors signava com a “Kalders”) perduraren en el temps. Fruit d’aquell matrimoni foren quatre filles; d’aquestes, la que ha seguit els seus passos artístics és la M. Joana, fundadora de la companyia “Marduix Titelles”; les altres són Amàlia, Núria i Montserrat.

El seu estudi

El lloc de treball d’un artista, l’ambient que l’envolta, són moltes vegades importants per a comprendre millor la seva trajectòria artística. L’edifici del xalet on viu, vist des de fora, no té res de particular, però el seu interior és tan personal que, sense que saber qui viu allà, podríem endevinar que hi viu i treballa un gran artista.

En efecte, el rebedor, amb una escala que puja cap a l’estudi, té un terra fosc com de pissarra, unes baranes de forja, uns esgrafiats de tons blancs i verds a les parets i una gran aranya de cristall al sostre. Tot està ordenat, i malgrat l’evident decadència, encara guarda el bon gust del disseny d’interiors dels anys 50, una mescla de l’estil funcional amb detalls més clàssics. Això sembla una mansió d’una pel·lícula americana dels anys 50! vam comentar.

No en va Cluselles ha estat des dels anys 40 –quan inicià també la seva col·laboració amb l’interiorista i president del FAC (Foment de les Arts Decoratives) Santiago Marco-, un dels més importants dissenyadors interioristes catalans, activitat que esdevingué el seu ‘modus vivendi’ fins a la seva jubilació. En el seu haver, hi podem trobar des de restauracions d’antigues masies, decoracions de mansions i xalets, fins a sales cinematogràfiques de Barcelona (Paris, Alondra, Fantasio, Publi…), la Joieria Capdevila, l’ediotiral Éxito o les llibreries Occidente (Pg. de Gràcia / Mallorca), i Catalònia al Passeig de Gràcia, i un llarg etcètera.

Els “homes-foca”

Pugem al pis de dalt, on Cluselles té el seu estudi: una gran sala amb prestatges i una taula de ping-pong on s’apilen un munt de llibres, les portades dels quals van ser dissenyades per ell; “han d’anar a parar a la Biblioteca de Catalunya”, diu. A mà esquerra, hi trobem l’estudi on encara treballa fent exlibris, gravant amb uns punxons la dura fusta de boix tot ajudant-se d’una gran lupa amb una làmpada incorporada.

A la dreta, una porta s’obre i ens condueix cap a una habitació amb una llar de foc apagada i un altre estudi ple d’escultures de fang, nus femenins i retrats, caps de personatges coneguts com un de Picasso; quina sorpresa! Ignoràvem que Cluselles hagués practicat l’escultura; en preguntar-li si les havia exposat, respon amb tota la naturalitat del món que “no, mai no ho he fet”. Aquí, amb els fons de la perspectiva de les estàtues, farem l’entrevista per als lectors d’EL CÒMIC mentres el càmera Jordi Morraja filma l’escena.

Però anem al principi. Que eren els “homes-foca”? Doncs eren els característics personatges humorístics que publicà a la llegendària “L’Esquella de la Torratxa”, quan passà sota el control del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) en plena guerra civil. Cluselles diu: “Abans mai no havia fet cap ninot, però van ser els altres els que els batejaren com a “homes-foca”, perquè en efecte tenien uns llargs bigotis i uns peus molt semblants als de les foques. En realitat el dibuixant no tornà a cultivar més el dibuix humorístic, però els seus entranyables homenets han sobreviscut en alguns dels seus nombrosos dibuixos d’exlibris.

A Cluselles, l’època del Sindicat i de la Guerra Civil li queda un xic llunyana, és natural; recorda que, als tallers del Portal de l’Àngel, es dedicava en especial a fer cartells que continuà quan es produí l’escissió de la Cèl·lula de Dibuixants del PSUC; recorda els seus companys i en especial Martí Bas i Alloza. Per tant anirem a les memòries d’en Carles Fontserè: “També va acudir al SDP i va treballar regularment, en el taller col·lectiu de les golfes el dibuixant humorístic Enric Clusellas. Abans de la revolució, Clusellas compartia un àtic de la Via Laietana amb el dibuixant… Pere Calders. Tots dos treballaven com a dibuixants de publicitat en exclusiva per a una impremta… Clusellas, que havia cursat estudis d’art a l’Escola Massana, modelava amb molta habilitat, fora d’hores, unes figuretes… que… anticiparen els ninots mofaires… que… dibuixaria per a ‘L’Esquella de la Torratxa’ (…)”. (3)

Cartell

Dels cartells que feia llavors el nostre dibuixant, només n’he pogut veure dos (els que guarda al seu estudi són posteriors: el del Dia del Llibre de 1966 i els que anuncien la companyia de “Titelles Marduix”). Es tracta d’un que porta el títol “Los niños evacuados son vuestros propios hijos”, encàrrec del Ministerio de Instrucción Pública del 1937 i l’anunciador del “III Congrés de la UGT a Catalunya” (1937), que també cita Fontserè, i on apareixen tres fusells amb la baioneta calada, que no s’adeien per a res amb l’estil de Cluselles. Un tercer, que desconec, va ser el que va presentar a l’Exposició de Cartells Antifeixistes del SDP.

És la guerra!

Alguns dels seus companys del Sindicat es van incorporar al front de guerra, però ell nega que s’allistés com a voluntari al cos de carrabiners al costat del seu cunyat Pere Calders; així ho indica erròniament el butlletí dels exlibristes; potser l’errada prové del llibre de Fontserè que ho havia esmentat abans. En realitat no va ser mai al front, però sí que, per mediació d’Àngel Estivill, va treballar de topògraf a la unitat de carrabiners a Castelló de la Plana, on es va estar fins poc abans de l’arribada dels franquistes; i així queda dit.

Malgrat tot, mai no va deixar la seva tasca de dibuixant i en plena guerra va dibuixar per a la revista “Amic”, dirigida als soldats, i al diari “La Rambla” (1937). En 1938 il·lustrà l’obra de tema bèl·lic “Unitats de xoc”, de Pere Calders. Tot i que la seva tasca com a il·lustrador la va iniciar en 1934, dissenyant les portades dels “Quaderns Literaris” que dirigia l’editor Josep Janés; una ferma amistat i una relació professional que no trencaria ni el trasbals de la derrota republicana.

La peripècia de l’exili

Arribada la fi de la guerra, com milers de catalans i d’espanyols, Cluselles fuig cap a l’exili. Fou un 10 de febrer de 1939 quan ell i Pere Calders creuen la frontera i són internats al camp de Prats de Molló. Però tenen la sort que aviat són rescatats per un notari que acull personalitats de la cultura, Monsieur Guiu, i via Toulouse arriben al poble de Roissy-en-Brie, a 25 km de París; allà s’allotgen en un vell castell del segle SVII al costat d’altres intel·lectuals com ara Mercè Rodoreda, Benguerel, Traval, Guansé… “Allò va ser una mena de vacances” afirma Cluselles, i a més, com que estava a prop de París, ho va aprofitar per treballar com a delineant en una empresa de la capital.

Però aquella situació de relativa bonança, després d’aquell diluvi, es va acabar a partir de l’esclat de la segona guerra mundial i l’ocupació de França per l’exèrcit alemany. Tornen a fer les maletes, acomiadaments d’amics, alguns dels quals mai més no tornarien a veure… I ara cap a on?

A Roissy s’havia retrobat amb la seva dona, que esperava el seu primer fill, i decideixen no marxar cap a Mèxic com d’altres, sinó retornar a Catalunya. .Quan van arribar, ell va ser internat al camp de concentració de Figueres i posteriorment aconsegueix arribar a Barcelona, on en contactar amb les autoritat franquistes va al·legar una afecció al cor i –segons diu- s’oblidaren d’ell per sempre més.

La represa

Després de la tempesta, la represa. Tornà a reprendre la seva relació amb l’editor Josep Janés i en els anys 40, en paral·lel a la seva dedicació a la decoració, va fer nombroses portades per a col·leccions de llibres com “Al monigote de papel” i “La hostería del buen humor”. Però també per a d’altres ediotrials com les portades per a la col·lecció de minillibres “Grano de arena”, per a les col·leccions d’Ediciones Lauro i la Librería Nausica. Va il·lustrar també una edició de “Mort de dama” de Llorenç Villalonga per a l’Editorial Selecta (1954).

En una de les rares incursions en el camp de la historieta i de l’humor gràfic d’aquesta època, va publicar, en els anys 50 les vinyetes del personatge “Hirsuto” en la revista “Juperina” de la Perfumeria Juper. Cal no oblidar que, entre 1945 i 1957, fou professor a l’Escola Massan, precisament on ell havia estudiat i on fou deixeble de Ramon Calsina.

I ara els exlibris

Ben cofoi, Cluselles m’explica com ara encara treballa al seu estudi sense cansar-se, dibuixant i gravant sobre boix, en la tècnica de la xilografia: aquestes petites obres d’art que personalitzen els llibres i on s’explica, mitjançant un dibuix, els gustos i les professions del propietari d’un llibre. “Vaig comença a fer-ne esporàdicament, el primer és del 1934, i he arribat a fer-ne més de 120…”.

Veiem-ne alguns dels reproduïts al butlletí de l’Associació d’exlibristes. L’antiga locomotora d’un tren que fumeja per a Francesc Pedrol Parunella.. El periquito, el gat i el ratolí entre els llibres, d’Aurora Caja i Roca. La sirena a la mar d’Eulàlia Roca Cluselles. L’Atlant que aguanta el món, de Jordi Estruga. I per acabar, els dos homes-foca que beuen en una font, per a Francesc Font-bona, a qui haig d’agrair la informació que Enric Cluselles encara treballava.

És tota una lliçó veure com una persona de la seva edat, quasi centenària, encara dóna un sentit a la vida gràcies a la il·lusió per al treball ben fet. Que sigui per molts anys, amic Cluselles!

(1) DD.AA. “ ENRIC CLUSELLES” “Exlibris”, portaveu de l’Associació d’Exlibristes, núm. 41, Barcelona, 2009.

(2) GUILLAMÓN, Julià. “EL DIA REVOLT”. Editorial Empúries, 2009.

(3) FONTSERÈ, Carles. “MEMÒRIES D’UN CARTELLISTA CATALÀ (1931-1939)”. Editorial Pòrtic, 1995.