Bagaria

BAGARIA, CATALÀ A MADRID, MADRILENY A CATALUNYA

per Jordi Artigas

El matí del passat 2 de juliol, el meu equip de filmació, Lali, Jordi i un servidor, vam fer cap a Sant Pere de Ribes on viu Eulàlia Ribó i Bagaria, besnéta d’un dels més grans caricaturistes i humoristes polítics del segle XX, en Lluís Bagaria i Bou (Barcelona, 1882 – La Havana, 1940).

La gravació de l’entrevista amb Eulàlia la vam fer, finalment, en un dels salons d’una gran masia d’origen medieval on viu la seva família, descartant el jardí per evitar els sorolls. Fou per a tots una excel·lent sorpresa trobar-se amb la besnéta del gran dibuixant, tant pel fet que, tot i haver viscut a Mèxic tota la vida (tan sols fa 10 que va retornar a Catalunya), parla un exquisit català sense cap accent, com també pel fet que, malgrat no haver arribat a poder conèixer el seu besavi, sap fil per randa les peripècies del dibuixant; no en va Eulàlia és historiadora…

La família Bagaria pertany a la nombrosa diàspora dels catalans que van haver d’anar-se’n a l’exili i el país que els acollí fou Mèxic, malgrat que, per diverses vicissituds, el dibuixant morí ben aviat a Cuba.

A manca de documentació gràfica com ara documents, fotos, dibuixós (alguns perduts, altres dipositats a la Biblioteca Nacional de Madrid i a la Fundación Mapfre, i encara d’altres que resten a Mèxic), m’he hagut de basar en les explicacions molt interessants d’Eulàlia i en el meu arxiu particular.

Les tres èpoques de Bagaria

La carrera professional de Bagaria s’inicia a primers del segle XX, formant part de la bohèmia dels famosos “Quatre gats”, aquella fou la primera d’aquelles èpoques, la catalana, en què publicà com a caricaturista a “El Rector de Vallfogona”, “Cu-Cut!” (1902), “Or i grana” (1906), entre d’altres. La seva primera exposició important fou a Terrassa, el 1907, amb 90 caricatures.

Entre 1907 i 1911, orfe de pare i acompanyat de la seva mare, va residir a Mèxic –on arribà a conèixer el muralista Diego Rivera-. Al llarg de la seva vida conegué també Nova York, Cuba i l’Argentina; retornat de la seva aventura americana, i de nou a Catalunya, col·laborà a la revista “Picarol” (1912).

Decidí llavors establir-se a Madrid; per això ell es definí, més d’un cop, com consta en alguna entrevista, com a “català a Madrid i madrileny a Catalunya”, establert definitivament a Madrid, no trencà mai la seva relació amb el seu país, on venia sovint. Entre d’altres revistes i diaris, col·laborà en especial en una revista francòfila, “España”, durant un període de la I Guerra Mundial (1916-1918), encara que la seva etapa més llarga i més estable, durant la qual es consolidà definitivament el seu peculiar estil, fou la del diari progressista “El Sol” entre 1917 i 1936.

La seva etapa final fou la del seu retorn a Catalunya forçat pels esdeveniments de la guerra civil, etapa marcada per la seva col·laboració diària a les pàgines de “La Vanguardia” amb un acudit de sàtira política; els seus dibuixos es publicaren entre desembre de 1936 i maig de 1938, quan ja la guerra estava sentenciada i decidí encaminar-se cap a França.

A més de caricaturista, Bagaria també cultivà el dibuix publicitari i la ceràmica, i fou un excel·lent periodista, sobretot en la vessant d’entrevistador, com ho demostrà en la seva època de Madrid, que continuà a “La Vanguardia”, com quan anà al front d’Aragó el 1937.

La seva obra, a més, es va difondre internacionalment amb les seves col·laboracions a “Le Rire” (França) i “Simplicissimus” (Alemanya). A part d’exposicions com la de París en 1938. A la seva darrera etapa, publicà també els seus dibuixos al setmanari humorístic “Criticón” de Barcelona.

La valentia de Bagaria

Comento amb Eulàlia, tot veient l’obra gràfica de Bagaria, que la dictadura intentà fer-nos oblidar, durant quaranta anys, que el seu besavi fou molt valent, que no s’escaquejava, que es “mullava” i que per això tingué molts disgustos pels seus dibuixos a la premsa: denúncies, multes, processos… La censura i Bagaria eren inseparables, com un cos i la seva ombra.

En una entrevista publicada a “La Calle” en 1932, el dibuixant, responent a una pregunta, reconeix que havia tingut uns 36 processos!, tot afegint irònicament com si res: “Algunos ratos en el banquillo, pero nada más. Son buena gente…” (1)

D’entre totes aquestes persecucions, en destacaré tres de “culminants” com a mostra. La primera d’elles ve evocada en un text d’Antonio Elorza en el catàleg que el Ministerio de Cultura publicà en l’exposició –la més important fins ara- dedicada a Bagaria i que es va poder veure a Madrid i Barcelona el 1983. Era durant la seva col·laboració a la publicació “España” durant la I Guerra Mundia (1914-1918). Oficialment l’Estat espanyol era neutral, però tant alguns polítics com l’opinió pública estaven dividits entre “germanòfils” i “francòfils”, és a dir partidaris dels alemanys o dels aliats.

Bagaria ho tenia ben clar: era antigermànic i antiguerra i des de les pàgines de la revista portava una activa campanya; tant és així que la diplomàcia alemanya intentà “comprar” Bagaria, i en negar-s’hi aquest, l’ambaixador d’Alemanya, Max de Ratibor va engegar una bateria de denúncies, ja fossin per una “il·lustració injuriosa per a Sa Majestat l’Emperador”, com en una altra del 13 de juny de 1918 perquè retratava Guillem II, el dels bigotis en forma d’antena, com un “pintor de parets, embrutant la història alemanya” (2)

El segon d’aquests episodis correspon a l’època de la Dictadura de Primo de Rivera arribada en un mal dia de 1923. És també a l’entrevista citada de “La Calle” on ho explica.

“-Y de aquel célebre viaje a América ?Qué?

-Pues nada, Primo de Rivera, un día mandó una nota a la empresa de “El Sol” advirtiéndola, que si seguían publicando caricaturas mías, suspenderían el periódico o todos los periódicos que publicasen mis cosas. Al principio me reí un poco. Después… De común acuerdo con la empresa, organicé mi viaje a América, que de paso sea dicho, me fue estupendamente (…)”

En efecte, Bagaria no tingué més remei que “escampar la boira” per evitar les males puces del dictador, però a l’Argentina el van rebre amb els braços oberts… El darrer d’aquests episodis es produí durant la Guerra Civil de 1936-1939 ja durant l’etapa catalana de “La Vanguardia”; el cas va ser que el diari fou prohibit a Alemanya pel govern nazi. Precisament un dels motius de la prohibició foren els insolents dibuixos que Bagaria dedicava sovint a Hitler, l’aliat de Franco, llavors, el 13 de febrer de 1937, el dia del primer bombardeig feixista sobre Barcelona que causà 18 morts, publicà la següent carta manuscrita de la que en trec el següent fragment. “Sr. Dn. Adolfo Hitler Planeta (…) Sé, que una de las causas de la prohibición de “La Vanguardia” en Alemania es por culpa de mis tristes “monos”. Creo señor que no los quiere porqué no los comprende. Pongo por caso si yo he tenido el error de decir que aparatos alemanes mataban niños: ven un Junker y creen los inocentes que es un pájaro, y bobalicones se ponen debajo a contemplarlo y en eso ¡pum1 sueltan una bomba y los mata. Le repito no hay que hacer caso, es la inesperencia de los pocos años (…)”. El fet és recollit en un catàleg de 1983, així com a la magnífica antologia de dibuixos d’aquesta època que ha publicat l’amic Jaume Capdevila, “Kap” en el món de la caricatura (3).

Els “cargols” de Bagaria

El matex Bagaria explicà, en el transcurs d’una entrevista a García Lorca, l’origen del perquè anomenava així els seus dibuixos. La seva mare un dia li va dir: (tradueixo) “Fill meu: em moriré sense poder comprendre com et pots guanyar la vida fent cargols. Des de llavors, jo batejo així els meus dibuixos. (…)” (4)

En efecte, l’estètica dels ninots de Bagaria estava més a prop de l’arrodoniment d’un cargol que de l’angle recte d’un casc militar; potser és per això que el seu art punxava, però no feria, encara que, quan s’hi posava, el nostre dibuixant no tenia pèls a la llengua… El seu estil, que depurà a través dels anys i del seu ingent treball publicat, aconseguí una manera estètica entre sintètica i decorativista, que sens dubte revolucionà el gènere de la caricatura política, i que per això fou tan imitada. Una estilització geomètrica magnífica que s’albira des de la seva època catalana en la seva caricatura d’Apel·les Mestres de 1908, així com la de dos dels seus amics més íntims com Santiago Rusiñol i Enric Borràs, decisius segons es diu per a la seva ràpida acceptació a la “villa y Corte”, en sengles dibuixos de 1912 i 1905 respectivament. Tot i que la seva maduració i plenitud es produïren durant la llarga època madrilenya.

Destaquen en especial les caricatures de personatges populars i polítics: Unamuno amb cara de mussol; Romanones (ministre d’Alfonso XIII) amb nas de pebrot granellut; Martínez Anido (principal promotor del pistolerisme institucional) retratat amb una calavera foradada pels trets i una gorra obrera; el dictador Primo de Rivera escombrant les vergonyes de la monarquia; Gil Robles (líder de la dreta) definit pel seu cap com una pera. També, ja a l’època de la República, Companys amb papades i el clàssic mocador a la butxaca de pit, i Azaña amb ulleres de muntura rodona i les berrugues característiques… Bagaria també creà, o millor dit renovà, els personatges simbòlics o estereotips d’un país, herència de la gran tradició de la sàtira ibèrica del segle XIX. El “Juan Español” era un tipus baixet caracteritzat per portar un barret cordovès, i el lleó era el símbol d’Espanya que continua en plena República, com en una vinyeta en què el lleó aixeca una República acabada de nèixer assetjada per cinc famolenques guineus monàrquiques. Els militaristes teutons, de testes quadrades com caixes i punxa de l’antic casc militar alemany, foren diana dels seus freqüents dibuixos, sobretot de la Gran Guerra, per a disgust de l’ambaixador germànic. Bagaria tampoc no resistí d’autoretratar-se, i potser el més descriptiu és aquell en què es veu ell amb cara trista i plorant mentre aguanta una màscara somrient com un sol: plorar per dins i riure per fora?

Catalans oblidadissos…

Com sovint es diu, els catalans hem estat i som oblidadissos, ingrats i menyspreadors dels nostres grans homes i dones que en altres països portarien en safata. No cal dir que amb Lluís Bagaria també ha succeït el mateix, com amb la major part de personatges que s’hagueren d’exiliar, el nom i el record dels quals desaparegueren, com en un encanteri, de la realitat i de la memòria…

Realment, les dues grans exposicions que s’han fet sobre la vida i l’obra de Bagaria han estat elaborades a Madrid, on per altra part conserven la major part de l’obra que es conserva del dibuixant. La primera antològica des de 1939 fou organitzada pel Ministerio de Cultura, en 1983, i es va poder veure a Madrid i a Barcelona, aquí al Palau de la Virreina, on vaig tenir ocasió de veure-la. Recentment, també a Madrid, ha tingut lloc l’exposició “Bagaría en El Sol” que presentava els fons de la Fundación Mapfre basada en una selecció dels 500 dibuixos comprats per l’entitat i que comprenen des de 1912 fins al seu exili a París. L’exposició no ha vingut a Catalunya. Aquí únicament recordo que es va fer, al Museu d’Art de Sabadell, l’exposició “Lluís Bagaria caricaturista del món barceloní” (març-juliol 2003) que comprenia una col·lecció de 88 caricatures procedents del llegat Maria Cladellas; aquesta és pràcticament l’única relació amb el nostre país de l’obra de Bagaria, i no sé si encara s’és a temps de recuperar la part que encara sigui possible de l’obra del nostra gran dibuixant… abans que l’haguem d’anar a veure tota a més de 600 quilòmetres. Queda un premi de consolació, un bon premi però: l’obra recopilatòria que he citat de Jaume Capdevila, “Bagaria, la guerra no fa riure”, caricatures antifeixistes a “La Vanguardia” (1936-1939) que recomano de debò als nostres lectors.

Vegeu la web www.duxeditorial.com, hi podreu trobar les magnífiques caricatures i dibuixos que Bagaria publicà a “La Vanguardia” –Diario al servisio de la Democracia- entre el 10 de desembre de 1936 i el 14 de maig de 1938, on retratà la situació política de la guerra civil, dibuixant, entre d’altres, les millors caricatures de Franco, d’entre les quals triaré la següent: en el dibuix del 3 de novembre de 1937 es veu la mort que porta una dalla i diu dirigint-se al dictador: “Abraça’m, Franco! Aquest any has estat el meu gran proveïdor”. Eulàlia em diu que després del maig de 1938, quan ja la guerra “pintava mal”, Bagaria decidí emprendre l’insegur camí de l’exili, primer França i després Cuba. La mort del seu fill Jaume –també dibuixant- al front d’Aragó el juliol de 1937, la victòria del feixisme i l’abús de l’alcohol el conduïren a una mort prematura en 1940, quan tan sols tenia 58 anys.

(Els dibuixos reproduïts procedeixen de les obres “Bagaria, 1882-1940” i “Bagaria, la guerra no fa riure”).

Notes

• Utrillo Jr., Miquel. “Con el gran Luis Bagaria, mano a mano” “La Calle”, Madrid, 15 gener 1932.
• Elorza, Antonio. “Luis Bagaria: humor y compromiso político” A catàleg “Bagaria, 1882-1940”, Ministerio de Cultura, Madrid, 1983.
• Capdevila, Jaume. “Bagaria, la guerra no fa riure” Duxelm, Barcelona, 2007
• “Diálogo con Federico García Lorca”, “El Sol”, 10 juny 1936. A catàleg “Bagaria…”, 1983
•